W_ _ _ _ _ _ _ S i la cencura
Si estas llegint aquest blog es que no navegues amb Jazztel.
Des de fa un un parell o tres de dies molt blogs allotjats a WordPress han deixat de ser accessibles des de Jazztel.
Hi ha molta confusió al respecte, però sembla ser que es per una ordre judicial, on s’ha prohibit l’accés a la IP 74.200.243.251 on resulta que estan allotjats molts blogs de wordpress.
http://www.imeneame.net/?id=614764&f=Publicadas
Segons diuen que comunica la companyia els demés operadors encara no han acatat l’ordre judicial per això només succeeix amb Jazztel, però ells han estat obedients i ja han bloquejat els accessos a la IP.
Sembla que la mesura la decretat un jutge per bloquejar l’accés algun blog que incomplia la llei, però la mesura ha fet callar a milers de blogs de rebot ja que les IP de wordpress engloben diferents peticions de blogs.
No se perquè m’ho sembla, però o el jutge (amb perdó senyor jutge ((no sigui cas)) o algú a Jazztel… esta fet un bon lumbreres.
Qui jutjarà al jutge?
de moment si això continua uns dies més, em dono de baixa de Jazztel, perquè de la justícia d’aquest país ja fa temps que me’n vaig donar.
3225 fotos i una bonica cançó
Poder et passava com a mi i encara no el coneixies, però ja hi ha 4 milions de persones que ja l’han “disfrutat” al youtube.
El vídeo es de Oren Lavie, autor i cantant de la cançó, guionista i director del vídeo, produit a casa seva, a Berlín, amb els seus propis objectes.. genial!
Si vols saber més sobre la producció del clip…. O escoltar més cançons d’aquests cantant amb influencies de Jaques Breul, Leonard Cohen, etc…
Whip It!
Portava tota la tarda amb una música al cap i no recordava ni el nom de la cançó, ni la lletra, ni el grup, desprès d’una bona estona buscant… per fí: DEVO.
Un grup Postpunk nord-americà dels 70’s, amb una estètica super canyera, de fet els he trobat seguint la pista de la denuncia que va presentar contra Mc donald’s per copiar la seva estètica
I la cançó que sonava al cap: “whip it”, s’enganxa…! ;)
Screensaver
Un minut per postejar una tonteria…
Fins ara tenia instal·lat el que vam fer per a Pull&Bear, amb la web del “forest”, pero avui m’he instal·lat el nou estalvi d’escriptori del Yugo Nakamura i m’encanta: Helvetiques que cauen cada minut a l’aigua…
et deixo l’enllaç al seu web, per si el vols descarregar.
Facebook solidari
La Saba, es una d’aquelles “amistats virtuals”, que a vegades són més de veritat que les del carn i ossos.
Ens vam conèixer per internet ara deu fer cosa de 3 o 4 anys, ella venia sola a Barcelona de visita i buscava gent per conèixer la ciutat, i jo estava de vacances, sense masses plans i volia practicar l’anglès, així que a traves dels anuncis de loquo ens vam conèixer, vam quedar un parell de dies, per sortir prendre algo, donar un vol per la ciutat, etc.. i com de seguida vam veure que compartim moltíssimes inquietuds i interessos, que vam anar fent créixer a traves de emails, va acabar naixent una amistat “virtual” (perque no ens veiem gaire bé mai), però tant sincera com qualsevol altre.
La Saba es una persona generosa, persistent, lluitadora, dolça, cordial, super activa i molt, molt interessant: periodista, escriptora, editora, fins hi tot ha dirigit el seu primer curt… bé, una persona de qui val la pena seguir la pista.
El cas es que avui, després d’uns dies sense fer gaire cas a l’ordinador per la maleïda grip, he fet un repas del que tenia pendent: emails, feed, etc… al facebook hi tenia varies accions acumulades per atendre, i la sorpresa, quan he vist la invitació a un grup:
“Restore Saba’s faith in humanity after being pickpocketed her ENTIRE rent”
Pensava que es tractava d’alguna broma o quelcom així, però no de seguida he vist que la cosa anava en serio.
A la meva amiga l’hi havien robat les 675 lliures de la mensualitat del lloguer!
Com la Saba es fa estimar, algú ràpidament, havia fundat el grup i convidava a tots els seus amics a ajudar a la Saba a reunir de nou els diners per pagar el lloguer.
Bé, doncs això, que en la petita aldea global de les nostres vides virtuals, avui les eines socials ens serveix per movilitzar-nos per grans causes com intentar aturar la masacre a Gaza o simplement per fer pinya entre amics i ajudar algu a sortir d’un màl tràngol.
M’ha semblat tant bonic que els amics es mobilitzessin per ajudar-la, i que no ho fessin amb un email entre ells i el seu cercle més intim, sino amb una actitud tant 2.0 com amb un grup obert al facebook, que no ho he pensat ni un segon en col·laborar-hi amb el que he pogut i en postejar-ho per si algu més s’anima a donar un cop de mà a algu que, us puc assegurar, ho mereix.
Salut Saba!
M’agrada la meva feina
Si hagués d’enumerar-ne els motius probablement no acabaria: el ambient de feina, els meus companys, la diversitat de feines, la creativitat, l’emoció dels reptes, les satisfaccions del èxits, les lliçons dels errors, etc.
Tot i que té molts inconvenients la majoria queden automàticament justificats quan en fas balança o moltes vegades són conseqüència de la passió amb que t’hi entregues.
Però hi ha una cosa que apreció especialment de la meva feina i és el privilegi que tinc constantment de conèixer gent summament interessant, gent molt diversa, que et donen l’oportunitat d’aprendre, cada dia, una lliçó nova.
He tingut l’oportunitat de conèixer grans empresaris, personalitats de la cultura i la societat, arquitectes, dissenyadors, actors, músics, polítics, industrials, grans professionals, etc… gent que sempre havia somiat conèixer i poder aprendre d’ells.
Avui he tingut una d’aquestes oportunitats que em fan sentir que “m’agrada la meva feina”; avui he conegut al poeta Joan Margarit, gràcies a la Neus de Manfatta, qui no podia amagar l’emoció de tenir una reunió amb el poeta.
La seva emoció i les paraules d’en Joan Margarit sobre el plaer que produeix ser agraït amb aquells que ens aporten, als que admirem i que ens ensenyen, fent-nos en definitiva millors persones, m’han despertat les ganes de escriure-ho. Perquè, tot i que fa molt que en sóc conscient del privilegi que suposen aquestes oportunitats, volia deixar-ho palès i ser jo també agraït amb tota aquella gent que tinc el privilegi de conèixer gràcies a la meva feina.
Gràcies Joan.
Em confesso.
Regularment escric un post autoexcusant-me de deixar oblidat el meu blog, mai tinc prou valor de tancar-lo (li he agafat carinyo), però em corrou no dedicar-li el temps amb que m’agradaria a mimar-lo.
Sempre penso que he d’escriure sobre això o allò altre, però després em falta l’espontaneïtat necessària per convertir el pensament de fer-ho en l’acte físic de posar-m’hi.
Podria excusar-me dient que la feina consumeix el meu temps i energia, però seria prendre dosis de placebo. La realitat i l’evidència es que no tots tenim la mateixa facilitat per transformar els pensaments en paraules escrites, i aquesta evidència fa que a mi em calgui tractar-ho amb una pesada transcendència, que ofega la possibilitat d’escriure-hi amb la regularitat que m’agradaria.
Posats a confessar, confesso profunda enveja per qui escriu com respira, i només respira, sinó que inspira.
Fa temps havia promès a un bon amic dedicar una tarda a obrir un blog plegats i posar-lo “bonic”, perquè era injust que algú que respira escrivint es limites a escriure on només un quants podíem llegir-lo.
Per sort, no ha calgut esperar a trobar cap tarda, i avui, aprofitant la terrible vulgaritat d’un post al wall de facebook ;) descobreixo que ja hi ha blog on-line i a més a més amb les antigues entrades importades:
… Albert, et confesso una terrible enveja: ets gran mestre!
Temps dolents per a la publicitat
Ho veus oi? No es la peixeteria del costat de casa meva… Es la publi d’un banc, que ademes anuncia hipoteques! El poster (que debia fer metro i mitg d’ample) el deu haver dissenyat el nebot del director de la oficina que sap fer anar el corel.
Una mica de dignitat, per favor. Senyors del Kutxa, ja que m’hauran de robar durant 30 anys, almenys tinguin una mica de dignitat i gastin-se 4 duros en no insultar la meva vista.
Ara si, puc dir-ho: que fuerteee!
Adéu company.
Ara ja fa ben bé un més i mitg que l’Edgar, el meu company d’aventures durant aquests últims 8 anys, ens ha deixat a Grapa. L’Edgar ha decidit deixar l’aventura que vam iniciar quasi bé per casualitat en una habitació d’una casa, per buscar un nou camí professional.
El febrer de l’any 2000 constituíem legalment Grapa, despres de messos de feina, lluitant per aconseguir el que seria el nostre primer projecte.
Aquests dos companys d’universitat i encara estudiants empreníem una empresa, amb 80.000 pessetes prestades (encara comptàvem amb pessetes), amb un únic projecte en cartera i més empesos per la il·lusió que per la raó, mancats d’experiència en la tasca que engegàvem però plens de somnis que avui em poden semblar innocents.
Avui ja ha plogut molt i darrera d’aquell primer projecte en van venir molts més, aquella habitació ja fa temps que es va convertir en la cuina d’una casa i l’aventura dels dos estudiants, en una empresa que dona feina a 10 persones.
Durant aquests vuit anys hem viscut mil aventures plegats, hem compartit grans moments d’esperança, de triomf, decepció i desengany, hem superat moments d’incertesa i hem aixecat un projecte plegats.
No tot ha estat fàcil i el dia a dia ens ha portat a desencontres i diferències de plantejament, que sempre hem superat fent prevaldre la lleialtat, el respecte i l’amistat.
Tot i que amb el temps les coses acaben decantant-se, i hi ha un moment en que te’n adones que cadasqu ha de seguir el camí que cregui dins seu, em quedo amb això, amb la sensació d’haver compartit un període important de la meva vida professional, amb un gran company de viatge.
Edgar, molta sort en la teva nova aventura, sigui quina sigui. I no oblidis mai que a Grapa has deixat un bon grapat d’amics que trobarem a faltar el teu humor sarcàstic, el teu talent innat, la teva paciència i la teva companyia.
Salut company!
