SigaBuscando.com

Portava tota la tarda amb una música al cap i no recordava ni el nom de la cançó, ni la lletra, ni el grup,  desprès d’una bona estona buscant… per fí: DEVO.
Un grup Postpunk nord-americà dels 70’s, amb una estètica super canyera, de fet els he trobat seguint la pista de la denuncia que va presentar contra Mc donald’s per copiar la seva estètica

I la cançó que sonava al cap: “whip it”, s’enganxa…! ;)

La Saba, es una d’aquelles “amistats virtuals”, que a vegades són més de veritat que les del carn i ossos.
Ens vam conèixer per internet ara deu fer cosa de 3 o 4 anys, ella venia sola a Barcelona de visita i buscava gent per conèixer la ciutat, i jo estava de vacances, sense masses plans  i volia practicar l’anglès, així que a traves dels anuncis de loquo  ens vam conèixer, vam quedar un parell de dies, per sortir prendre algo, donar un vol per la ciutat, etc..  i com de seguida vam veure que compartim moltíssimes inquietuds i interessos, que vam anar fent créixer a traves de emails, va acabar naixent una amistat “virtual” (perque no ens veiem gaire bé mai), però tant sincera com qualsevol altre.

La Saba es una persona generosa, persistent, lluitadora, dolça, cordial, super activa i molt, molt interessant: periodista, escriptora, editora, fins hi tot ha dirigit el seu primer curt… bé, una persona de qui val la pena seguir la pista.

El cas es que avui, després d’uns dies sense fer gaire cas a l’ordinador per la maleïda grip, he fet un repas del que tenia pendent: emails, feed, etc… al facebook hi tenia varies accions acumulades  per atendre, i la sorpresa, quan he vist la invitació a un grup:

“Restore Saba’s faith in humanity after being pickpocketed her ENTIRE rent”

Pensava que es tractava d’alguna broma o quelcom així, però no de seguida he vist que la cosa anava en serio.
A la meva amiga l’hi havien robat les 675 lliures de la mensualitat del lloguer!
Com la Saba es fa estimar, algú ràpidament, havia fundat el grup i convidava a tots els seus amics a ajudar a la Saba a reunir de nou els diners per pagar el lloguer.

Bé, doncs això, que en la petita aldea global de les nostres vides virtuals, avui les eines socials  ens serveix per movilitzar-nos per grans causes com intentar aturar la masacre a Gaza o simplement per fer pinya entre amics i ajudar algu a sortir d’un màl tràngol.

M’ha semblat tant bonic que els amics es mobilitzessin per ajudar-la, i que no ho fessin amb un email entre ells i el seu cercle més intim, sino amb una actitud tant 2.0 com amb un grup obert al facebook,  que no ho he pensat ni un segon en col·laborar-hi amb el que he pogut i en postejar-ho per si algu més s’anima a donar un cop de mà a algu que, us puc assegurar, ho mereix.

Salut Saba!

El grup al Facebook

Ara ja fa ben bé un més i mitg que l’Edgar, el meu company d’aventures durant aquests últims 8 anys, ens ha deixat a Grapa. L’Edgar ha decidit deixar l’aventura que vam iniciar quasi bé per casualitat en una habitació d’una casa, per buscar un nou camí professional.

El febrer de l’any 2000 constituíem legalment Grapa, despres de messos de feina, lluitant per aconseguir el que seria el nostre primer projecte.

Aquests dos companys d’universitat i encara estudiants empreníem una empresa, amb 80.000 pessetes prestades (encara comptàvem amb pessetes), amb un únic projecte en cartera i més empesos per la il·lusió que per la raó, mancats d’experiència en la tasca que engegàvem però plens de somnis que avui em poden semblar innocents.

Avui ja ha plogut molt i darrera d’aquell primer projecte en van venir molts més, aquella habitació ja fa temps que es va convertir en la cuina d’una casa i l’aventura dels dos estudiants, en una empresa que dona feina a 10 persones.

Durant aquests vuit anys hem viscut mil aventures plegats, hem compartit grans moments d’esperança, de triomf, decepció i desengany, hem superat moments d’incertesa i hem aixecat un projecte plegats.
No tot ha estat fàcil i el dia a dia ens ha portat a desencontres i diferències de plantejament, que sempre hem superat fent prevaldre la lleialtat, el respecte i l’amistat.

Tot i que amb el temps les coses acaben decantant-se, i hi ha un moment en que te’n adones que cadasqu ha de seguir el camí que cregui dins seu, em quedo amb això, amb la sensació d’haver compartit un període important de la meva vida professional, amb un gran company de viatge.

Edgar, molta sort en la teva nova aventura, sigui quina sigui. I no oblidis mai que a Grapa has deixat un bon grapat d’amics que trobarem a faltar el teu humor sarcàstic, el teu talent innat, la teva paciència i la teva companyia.

Salut company!

Aquesta tarda participaré com a ponent a la segona edició del Cogrés Gràfic al CCCB, organitzat i promogut pel Col·legi de Disseny Gràfic de Catalunya.

El títol de la sessió plenària que durarà tot el dia d’avui es “El disseny i les fronteres”, i la areà de debat sobre la qual participare es focalitzarà en l’us de les tecnologies de la informació.

M’havia preparat un “power point” per fer la meva exposició, però ahir a la nit vaig reflexionar sobre la conveniència o no d’utilitzar-lo, per finalment acabar decidint de prescindir-ne.

Se’m va proposar que expliques en la meva xerrada, l’us que en faig a nivell personal i professional de les tecnologies de la informació, així com la meva experiència en l’execució de projectes interactius.

Així que, quina millor forma d’explicar-ho que fent-ho en directe i demostrant, amb els perills del directe, l’us i la meva visió sobre les mateixes.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

…Jugar al Trebol de la Once:

o limitar la velocitat a 80 km/h a l’autopista

Poder la poca il·lusió que em desperta últimament la política d’aquest país, hagi provocat que per primer cop, tot un usa-escèptic com jo, s’interessi més per la campanya nord-americana, que el trist espectacle pre-electoral dels de sempre.

Avui he vist el vídeo d’en Jesse Dylan “yes, we can”, un clip en favor de la campanya d’Obama.
Aquest home, n’Obama, té la força d’aquella gent que desperta els somnis i les esperances de la gent, un “story teller”, algú amb qui podem identificar les nostres esperances.

M’agrada la força amb que utilitza la paraula “change”, la força que concentra i projecta en la paraula, les esperances i aspiracions que hi concentra. Suposo que com tot, el “change” acabara decebent a molta gent perquè tothom emmiralla en la paraula “canvi” les seves aspiracions, però es evident que en el moment en que vivim cal més gent que cregui en el “change”.

Avui he acabat el curs d’oratòria impartit per en Robert Rodergas a l’Associació Empresarial de Publicitat.

Al fundar Grapa.ws tan jove, em vaig haver d’acostumar ben aviat a parlar defensant una idea o un projecte,  als 23 anys costa molt convèncer algú que et duplica l’edat que el que dius te sentit, i més quan parles sobre un mitjà que era desconegut i “misteriós” per la majoria.
Crec que el fet d’haver-me hagut d’espavilar em va donar certa facilitat alhora de presentar i defensar un projecte, penso que me’n surto normalment amb prou èxit, però encara tinc (o tenía) una assignatura pendent: parlar en públic, per un auditori, a una classe, o conferència… tremolor de veu, boca seca, suor freda a les mans, pànic escènic!
 
Me’n he hagut d’estar tants cops de comentar alguna cosa que em bullia a dins pel sol fet d’haver-me d’aixecar davant de tot un auditori, i agafar el micro.
O al començar una classe: aquells primers 5 minuts!! Buf! ..desprès em relaxo i em deixo anar, entres al paper i acabes disfrutant, però aquells 5 minuts primers, suficients per perforar el meu estómac

Crec que el curs no es un antídot immediat per superar el pànic escènic, però si que estic segur d’haver assentat les bases que m’han de permetre superar-ho.

En un presentació hi aboco tanta passió en el que porto que es impossible que em desconcentri i em posi nerviós, la clau està precisament en això: en la seguretat de l’èxit, se que porto algo bo i ho defenso amb tota la meva energia, de fet no seria el primer cop que he anul·lat una presentació per no estar convençut o satisfet amb el resultat.
Així doncs, he après sobretot a preparar molt millor el meu discurs, a construir un discurs sobre la marxa en pocs minuts en base a un guió ben estructurat, i sobretot a guanyar en confiança alhora de presentar i utilitzar tots els recursos que m’han de permetre això: abocar passió en el teu discurs, i en definitiva gaudir del teu moment

Gràcies Robert, ha estat un plaer. 

S’acaben els meus dies al Vietnam, el viatge ha sigut increible, l’he disfrutat molt.
De tot, el mes intens ha estat el “trip” amb moto sense dubte, tinc unes 600 fotos i cadasquna guarda algun record, estic preparant un video, que si avui tinc alguna estona lliure mirare d’acabar i penjar. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Ara si, dema marxem a les 6.30 del mati.
Aquest mati hem estat ultimant les compres de “supplies” pel viatje: Camares de recanvi per la moto, eines, bujies, cables de recanvi, brides de plastic, 4 metres de corda, un inflador, eines, gommes elastiques per l’equipatge, un diccionari de vietnamita, uns altaveus per l’iPod :D…..

Estare uns 5-6 dies sense poder escriure, no se com estara el tema, poder algun dia trobo algun lloc on conectarme i poguer enviar algun email a la family i a la Bea.

El viatje pintar dur, intentem no dins-ho entre nosaltres pero els dos sabem que sera dur, hem llegit que la mitjana de velocitat sera d’uns 30 km/hora, aixo vol dir que haurem de conduir entre 5 o 6 hores diaries unes motos dels anys 60 per camins de terra o carreteres ratejants, remuntant valls, atravessant rius, …

Les ganes ens poden, l’emocio dels paratges i les vistes entre muntanyes, la gent del nord, i la prespectiva d’una aventura inoblidable ens empeny, som coinscients que hem de ser previsors, conduir amb molta prudencia, i marcar-nos petits objectius asumibles a cada parada.
Malgrat tot, estem molt contents.

Ara marxo a visitar el museu etnologic que he llegit que val la pena, a mes a mes, em ve de gust passejar una mica per un lloc tranquil, quan arribi repassare les motos, aquesta nit farem les bosses i dema a la carretera.

Fins a la tornada.