SigaBuscando.com

Aquesta tarda participaré com a ponent a la segona edició del Cogrés Gràfic al CCCB, organitzat i promogut pel Col·legi de Disseny Gràfic de Catalunya.

El títol de la sessió plenària que durarà tot el dia d’avui es “El disseny i les fronteres”, i la areà de debat sobre la qual participare es focalitzarà en l’us de les tecnologies de la informació.

M’havia preparat un “power point” per fer la meva exposició, però ahir a la nit vaig reflexionar sobre la conveniència o no d’utilitzar-lo, per finalment acabar decidint de prescindir-ne.

Se’m va proposar que expliques en la meva xerrada, l’us que en faig a nivell personal i professional de les tecnologies de la informació, així com la meva experiència en l’execució de projectes interactius.

Així que, quina millor forma d’explicar-ho que fent-ho en directe i demostrant, amb els perills del directe, l’us i la meva visió sobre les mateixes.

(més…)

…Jugar al Trebol de la Once:

o limitar la velocitat a 80 km/h a l’autopista

Poder la poca il·lusió que em desperta últimament la política d’aquest país, hagi provocat que per primer cop, tot un usa-escèptic com jo, s’interessi més per la campanya nord-americana, que el trist espectacle pre-electoral dels de sempre.

Avui he vist el vídeo d’en Jesse Dylan “yes, we can”, un clip en favor de la campanya d’Obama.
Aquest home, n’Obama, té la força d’aquella gent que desperta els somnis i les esperances de la gent, un “story teller”, algú amb qui podem identificar les nostres esperances.

M’agrada la força amb que utilitza la paraula “change”, la força que concentra i projecta en la paraula, les esperances i aspiracions que hi concentra. Suposo que com tot, el “change” acabara decebent a molta gent perquè tothom emmiralla en la paraula “canvi” les seves aspiracions, però es evident que en el moment en que vivim cal més gent que cregui en el “change”.

Avui he acabat el curs d’oratòria impartit per en Robert Rodergas a l’Associació Empresarial de Publicitat.

Al fundar Grapa.ws tan jove, em vaig haver d’acostumar ben aviat a parlar defensant una idea o un projecte,  als 23 anys costa molt convèncer algú que et duplica l’edat que el que dius te sentit, i més quan parles sobre un mitjà que era desconegut i “misteriós” per la majoria.
Crec que el fet d’haver-me hagut d’espavilar em va donar certa facilitat alhora de presentar i defensar un projecte, penso que me’n surto normalment amb prou èxit, però encara tinc (o tenía) una assignatura pendent: parlar en públic, per un auditori, a una classe, o conferència… tremolor de veu, boca seca, suor freda a les mans, pànic escènic!
 
Me’n he hagut d’estar tants cops de comentar alguna cosa que em bullia a dins pel sol fet d’haver-me d’aixecar davant de tot un auditori, i agafar el micro.
O al començar una classe: aquells primers 5 minuts!! Buf! ..desprès em relaxo i em deixo anar, entres al paper i acabes disfrutant, però aquells 5 minuts primers, suficients per perforar el meu estómac

Crec que el curs no es un antídot immediat per superar el pànic escènic, però si que estic segur d’haver assentat les bases que m’han de permetre superar-ho.

En un presentació hi aboco tanta passió en el que porto que es impossible que em desconcentri i em posi nerviós, la clau està precisament en això: en la seguretat de l’èxit, se que porto algo bo i ho defenso amb tota la meva energia, de fet no seria el primer cop que he anul·lat una presentació per no estar convençut o satisfet amb el resultat.
Així doncs, he après sobretot a preparar molt millor el meu discurs, a construir un discurs sobre la marxa en pocs minuts en base a un guió ben estructurat, i sobretot a guanyar en confiança alhora de presentar i utilitzar tots els recursos que m’han de permetre això: abocar passió en el teu discurs, i en definitiva gaudir del teu moment

Gràcies Robert, ha estat un plaer. 

S’acaben els meus dies al Vietnam, el viatge ha sigut increible, l’he disfrutat molt.
De tot, el mes intens ha estat el “trip” amb moto sense dubte, tinc unes 600 fotos i cadasquna guarda algun record, estic preparant un video, que si avui tinc alguna estona lliure mirare d’acabar i penjar. (més…)

Ara si, dema marxem a les 6.30 del mati.
Aquest mati hem estat ultimant les compres de “supplies” pel viatje: Camares de recanvi per la moto, eines, bujies, cables de recanvi, brides de plastic, 4 metres de corda, un inflador, eines, gommes elastiques per l’equipatge, un diccionari de vietnamita, uns altaveus per l’iPod :D…..

Estare uns 5-6 dies sense poder escriure, no se com estara el tema, poder algun dia trobo algun lloc on conectarme i poguer enviar algun email a la family i a la Bea.

El viatje pintar dur, intentem no dins-ho entre nosaltres pero els dos sabem que sera dur, hem llegit que la mitjana de velocitat sera d’uns 30 km/hora, aixo vol dir que haurem de conduir entre 5 o 6 hores diaries unes motos dels anys 60 per camins de terra o carreteres ratejants, remuntant valls, atravessant rius, …

Les ganes ens poden, l’emocio dels paratges i les vistes entre muntanyes, la gent del nord, i la prespectiva d’una aventura inoblidable ens empeny, som coinscients que hem de ser previsors, conduir amb molta prudencia, i marcar-nos petits objectius asumibles a cada parada.
Malgrat tot, estem molt contents.

Ara marxo a visitar el museu etnologic que he llegit que val la pena, a mes a mes, em ve de gust passejar una mica per un lloc tranquil, quan arribi repassare les motos, aquesta nit farem les bosses i dema a la carretera.

Fins a la tornada.

31-8-07

Ja tenim les fotos, son dos trossos de ferro vell, pero molen!

Dema ultim dia abans de marxar cap a les muntanyes, penso passar-me’l de museus, aquesta ciutat m’esgota, em moro de ganes de que sigui diumenge, ….allunyar-nos d’aquesta bojeria sera un regal.

Avui, despres de “passejar” tota la tarda, pendre un refresc de canya de sucre, i intentar comprar alguna cosa minimament digne, no podia mes, estava fart de “guon tubay” i de “motobike taxi”

…. he decidit refugiarme a un teatre, i passar una horeta de tranquilitat veient les “Titelles de l’aigua”, unes titelles superantingues que fan annar des de sota l’aigua, algo molt folkloric, pero que ha estat tot un regal pel meus sentits.